—Papa, em tornes a llegir Jack i la fesolera màgica?
I així, gairebé cada nit. És el conte preferit de la Clàudia. Jack, una família pobra, una mongeta plantada a terra, una tija que creix fins als núvols, gegants que el persegueixen, la cursa final, el tall just a temps… i, al final, tot acaba bé.
—Me’l tornes a llegir, si us plau.
La reforma del petit jardí davanter d’aquesta casa de Gràcia, Barcelona, coincideix amb el naixement de la Clàudia. El jardí deixa de ser només un espai exterior per convertir-se també en un lloc per jugar i créixer: un escenari per a les seves primeres aventures. Jack i la Fesolera Màgica, el seu conte preferit, esdevé així el punt de partida del projecte. No com una narració literal, sinó com un univers simbòlic capaç de transformar el jardí en un territori de fantasia quotidiana.
El projecte assumeix aquesta condició i construeix un espai que pot ser llegit, viscut i reinterpretat com un gran joc infantil. La nova catifa de formigó es concep com un núvol: una superfície contínua, clara i lleugerament corbada, que sembla suspendre’s sobre el terreny. Incrustades dins d’aquest núvol apareixen peces de marbre verd, que reinterpreten les petjades del gegant que habita als núvols, introduint una lectura narrativa i una escala imaginària dins l’espai.
La façana de la casa, observada des del jardí, adquireix també un nou paper. Ja no és només el límit domèstic, sinó que es llegeix com un castell del núvol: el castell de la Clàudia. Un teló de fons que reforça el jardí com a escenari, com a lloc on la vida quotidiana i la fantasia conviuen.
Més enllà d’aquesta primera capa simbòlica, el projecte es construeix des d’una mirada profundament paisatgística. El jardí no es concep com una imatge tancada, sinó com un sistema viu, en transformació constant, on el pas del temps esdevé un material més del projecte. En aquest sentit, la proposta dialoga amb el pensament de Piet Oudolf, per a qui el jardí no és un exercici de floració puntual, sinó una estructura capaç de mantenir interès, textura i bellesa al llarg de tot l’any.
L’estat previ del jardí mostrava una superfície completament pavimentada, dura i impermeable. La intervenció inverteix aquesta lògica: el paviment es retira, es fragmenta i es corba, permetent que la terra torni a aparèixer i que la vegetació recuperi protagonisme. La permeabilitat del sòl esdevé així una decisió tant tècnica com conceptual.
Les obertures del paviment defineixen illes de vegetació baixa, formades per espècies aromàtiques i mediterrànies, escollides no per una floració espectacular, sinó per la seva capacitat de mantenir estructura, textura i presència durant totes les estacions.
Tots els arbres existents es conserven íntegrament. Ullastres, tarongers i llimoners constitueixen l’estructura permanent del lloc, tant física com emocional. El paviment no els imposa una geometria, sinó que s’hi adapta: es retira, es corba i els abraça. Com la fesolera del conte, el jardí arrela a terra, però mira cap amunt, deixant que el temps i la vida facin la resta.
—Vols jugar amb mi al meu nou jardí?
