Casa Plató
Al barri de Gràcia hi queden algunes joies amagades. Són cases envoltades de jardí que conserven l’esperit d’un temps passat, quan les famílies benestants buscaven refugi fora de la ciutat per respirar aire pur. Aquest és el cas de la Casa Plató. Els seus origens es remunten a finals de segle XIX. El senyor XXX, després de fer fortuna a Cuba amb la canya de sucre, va tornar a la ciutat i va adquirir una antiga masia a Gràcia. Per adaptar-la al seu nou estatus social, la va ampliar amb una torreta, galeries i la va guarnir amb motllures i balaustres, transformant una edificació austera en una casa senyorial. Aquesta nova aparença va fer del que fins aleshores havia estat una de les primeres construccions del barri -amb molt terreny al seu entorn però sense floritures-, una casa de presència senyorial.
El temps passava i els terrenys que formaven el jardins de les grans cases del barri s’anaven venent, parcel·lant i construint. No obstant, la Casa Plató va conservar un insòlit jardí verd, que podríem considerar un dels últims pulmons del barri. Si camines per Gracia, mai imaginaries què s’amaga rere el mur de pedra i la porta de ferro: un jardí amb casetes de les oques, els cèrcols de rajola blava, o la font amb aires grotescs; i entre els arbres apareix aquesta arquitectura fosilitzada, envoltada de verd, com una caixa de memòria familiar. A l’interior, tot roman intacte: mobles, catifes, làmpades i miralls. Com si el temps s’hi hagués aturat.
Precisament per això, al llarg dels anys, el seu jardí, el seu interior i la seva llum penombrosa han estat l’escenari de varis rodatges. De Carla Simó a Ángela Molina, les lectures que se n’han fet són tan diverses com el seus racons. I és aquí quan, amb el pas d’una generació a l’altra, sorgeix l’encàrrec: actualitzar la casa per fer-la habitable avui, però sense perdre el caràcter que la fa única pels rodatges. El projecte es construeix des d’aquesta tensió entre preservació i transformació. Es conserven revestiments, motllures i detalls originals amb una mirada gairebé arqueològica, mentre s’hi introdueixen amb molta cura nous elements com un bany i una cuina renovada: peces contemporànies que s’insereixen com si sempre haguessin estat aquí, respectant les traces originals però sent totalment noves.
El nom de Casa Plató sintetitza aquesta doble condició: és escenari i és habitatge. Una casa que manté viva una història, però que també permet la ficció. Una casa que acull el que ha estat i el que podria ser en altres realitats cinematogràfiques.
Descripció de la intervenció
La intervenció a la Casa Plató es concentra en tres eixos principals: l’ampliació de la cuina, la creació d’un nou bany i la incorporació de noves obertures que permeten portar la llum fins al cor de la casa. També s’hi afegeix una terrassa que millora la relació amb el jardí i que es fon visualment amb el conjunt gràcies a la continuïtat de les rajoles blaves característiques del pati. Paral·lelament, es duu a terme una acurada restauració dels elements patrimonials existents: paviments hidràulics, radiadors antics, motllures i colors originals, conservats com a part essencial de la identitat de l’habitatge.
L’antiga cuina es manté gairebé intacta, amb els seus mobles de fusta pintada i l’aigüera original de marbre, testimonis de la casa original. La intervenció s’hi acosta amb una precisió quasi quirúrgica, ampliant l’espai i actualitzant-ne les parts essencials sense alterar-ne l’esperit. Es reprodueix el paviment fosc amb peces noves del mateix to, i s’hi incorporen una campana blanca de formes geomètriques, una lleixa de fusta i una taula integrada del mateix material, aportant calidesa i funcionalitat. Els paraments enrajolats i el mobiliari original conviuen amb aquests gestos contemporanis, generant un espai domèstic renovat però fidel a la seva memòria.
El nou bany s’inspira en els banys domèstics dels anys trenta, vinculats al primer moviment modern i al seu imaginari higienista i funcional. L’espai es resol amb paraments de gresit blanc, paviment fosc i un rentamans d’inox i marbre amb formes ondulants. L’element central és una dutxa circular, envoltada per una cortina perimetral, que transforma el gest quotidià de dutxar-se en una escena gairebé teatral. Completen l’espai miralls circulars, aixetes de formes corbes i làmpades d’època, que accentuen el caràcter atemporal i cinematogràfic de l’estança.
